Fa tot just un any més d’un milió de catalans vam desembarcar als carrers de la ciutat de Barcelona amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim.” per a reivindicar el dret a decidir i, sobretot, per a rebutjar la recent sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’estatut d’autonomia català. Sentència que retallava sense pietat el text aprovat en referèndum pel poble català i que, fins i tot, va eliminar l’article en el qual s’afirmava que la llengua pròpia de Catalunya és el català (pot ser es pensen que la nostra llengua pròpia és el turc, ves a saber…).

Ahir, dia 9 de juliol, la societat civil va organitzar la que pretenia ser una mena de reedició de la manifestació independentista més important de tota la història. I dic que la va organitzar la societat civil perquè aquesta manifestació no la va organitzar Òmnium Cultural com l’any passat (de fet, ni es va adherir a l’acte) sinó que es va gestar a les xarxes socials. Evidentment que aquesta manifestació no ha estat, ni de bon tros, ni tant important ni tant multitudinària com l’any passat, al meu parer pel fet de que ha estat organitzada amb molt poca preparació i a corre-cuita, no ha tingut l’impacte esperat en els mitjans de comunicació i no ha tingut suport institucional.

Ara, el dia del primer aniversari de la manifestació del 10-J, crec que toca fer balanç i pensar de què han servit ambdues manifestacions. En primer lloc, dir, que trobo que Òmnium Cultural ha fet bé de no adherir-se a la manifestació d’ahir, ja que crec que ha estat un intent nostàlgic de tornar a viure un instant que és, sense cap mena de dubte, irrepetible; també perquè considero que la manifestació d’ahir ha estat un autèntic fracàs degut a la poca acollida que ha tingut i que, degut a això, resta força al missatge que vam donar els catalans que ens vam manifestar avui fa un any. Per la seva banda, el 10 de juliol crec que acabarà sortint en negreta als llibres d’història, ja que va ser el dia en que el poble català va demostrar què vol realment i ho va fer amb molta força; tot i que també penso que la repercussió política d’aquesta jornada s’anirà veient a poc a poc i no de cop com la gran majoria de gent esperava, sembla que el camí cap a la independència serà llarg.

Lluny queden els dies en que els espanyols deien que els independentistes som una minoria. Bé, encara ho diuen, però ara com a mínim els podem ensenyar les fotografies d’una marxa història o els resultats de l’enquesta del CEO que diu que el SÍ guanyaria amb un 60,4% en un referèndum d’autodeterminació, una majoria prou àmplia que ens portaria a una victòria còmoda. Tot i això és dur veure que el govern de la nostra nació no fa res per a que la situació canviï i comencem a caminar cap a l’estat propi, tot i que la majoria dels membres del partit polític que governa i dels seus votants es declara obertament independentista. A què espera el president de la Generalitat de Catalunya (també independentista) a fer alguna cosa per a arribar a la llibertat nacional? Crec que aquesta resposta política es farà esperar senzillament perquè és un tema molt delicat que serà evitat tot el temps possible degut a la por a les possibles reaccions del poble espanyol i aquesta espera, malauradament, pot comportar molt males conseqüències…